Escrits
FITXA TÈCNICA
Temps invertit: 1:58:29Distància: 21,19 quilòmetres
Altura màxima: 190 metres
Desnivell positiu: 790 metres
Desnivell negatiu: 790 metres
Dificultat física: mitja-baixa
Dificultat tècnica: mitja-baixa
_________________________________________________________________
CRÒNICA
Aquesta vegada el meu company de batalla és Raül. Molt de temps ha passat des de l'última cursa que férem junts a Tales, ja que per compromisos musicals, per bodes o per altres mil històries, encara no havíem coincidit, però finalment ens tornem a juntar. Enguany ens em proposat participar en MiM, i si no volem patir més enllà del que es purament necessari per poder acabar-la dignament, més ens val preparar les cames.
Després de passar per sa casa i pegar alguna que altra volta de més per Favara i Carcaixent buscant Vilanova de Castelló, arribem i aparquem.
Una vegada més estos de Conxip s'ho han currat de veritat. Igual que feren en la cursa de la setmana passada en Carrícola, han montant un servei de cafeteria gratuïta amb cafés, coques, croissants, ensaïmades... per a tots els participants de la cursa i de la marxa. Tot un detall per part de l'organització. Arrepleguem el pitrall, en castellà dorsal (nunca te acostaràs sin saber una cosa más jejejeje). Em faig el cafenet matiner, ja que fins que no em faig el café no sóc persona, i anem al cotxe a fer els últims preparatius. Estirem, trotem un poc, i ens situem en l'eixida. Veient el perfil d'aquesta cursa s'espera que siga ràpida: 500 metres de desnivell positiu amb moltes costeres curtes, però explosives. Així que optem per situar-nos en l'eixida per la part de davant per tal d'evitar embussos en la primera pujada de canvi.
Es dona l'eixida i el primer quilòmetre transcorre a un ritme alt, comencem a apretar des de l'inici esperant que arribe la pujada i una vegada allí començar a regular les forces. Una pista ampla i plana ens conduix cap a la zona muntanyosa. El recorregut és un autèntic laberint: fortes costeres cap amunt, contínues baixades perilloses de molta pendent, revolta cap ací, revolta cap allà, zones per on es passa dos vegades... És un complex entramat de pistes i camins que acaben desorientat-me i fent-me sentir igual que un "pato marejat". El recorregut no enganya, és un vertader circuit de cros, no hi ha pujades llargues, però no pares de pujar ni de baixar per fortes pendents que destrocen li castiguen es cames.
Els quilòmetres van passant, les forces van esgotant-se però continue enganxat a un pareix de corredors que més o més porten el mateix ritme i crec que puc aguantar-lo fins el final. Pràcticament tota la cursa la faria enganxat a ells encara que mentres ells em deixen enrere en les zones planes, és en les pujades i en les baixades quan aconseguix apegar-me a ells.
A cada avituallament got d'isotònic, una tros de fruita i sense perdre temps tornar a la marxa perseguint el grup. No hi ha respir, no hi ha temps per a recuperar-se i a més a més la calor és convertix en un aliat de l'enemic. No vull despenjar-me del grup així que intente regular les poques forces que em queden i arribar a meta dignament sense arrastrar-me per terra.
Arribem al quilòmetre 15 i ens trobem amb el mur, una llarga i forta pujada de considerable desnivell, és moment de caminar i gaudir del paisatge i si les cames i el cor et deixen, recuperar un poc. Resten 6 quilòmetres i un parell de pujades. Els companys comencen a quedar-se en les pujades, jo continue tirant. En els últims quilòmetres ens creuem amb caminants, aficionats i músics que no paren de donar-nos ànims, això em dona un plus de forces per continuar tirant avant intentant desesperadament vore l'arc de meta des de la llunyania.
Finalment, enfile la pista ampla amb la qual havíem començat la cursa que em portarà a meta i després de 1:58:24 pegant voltes i més voltes per la muntanya passe per l'arc de meta destrossat, mort i acalorat però feliç i content.
L'esforç ha acabat, és moment de descansar, recuperar-se i devorar l'entrepà d'embotit que ens ha preparat l'organització.
Mai he sigut un fanàtic de les classificacions, però esta vegada la curiositat és irresistible: 36 de la general i 21 de la categoria. Content, molt content, i això que han corregut màquines de la talla de David Ruiz, Olegario Alario, David Momparler i la gent del Corriol Extrem...
Una idea tinc clara: no torne a fer mai més una cursa de muntanya apretant des del principi. Massa patiment, no es gaudix de la muntanya de la mateixa manera. Així que com a bon Senillero: "una i no más".
Arriba el diumenge i aquesta vegada la extensa família de corredors de muntanya ens donem cita a Villanova de Castelló/Castelló de la Ribera.
Aquesta vegada el meu company de batalla és Raül. Molt de temps ha passat des de l'última cursa que férem junts a Tales, ja que per compromisos musicals, per bodes o per altres mil històries, encara no havíem coincidit, però finalment ens tornem a juntar. Enguany ens em proposat participar en MiM, i si no volem patir més enllà del que es purament necessari per poder acabar-la dignament, més ens val preparar les cames.
Després de passar per sa casa i pegar alguna que altra volta de més per Favara i Carcaixent buscant Vilanova de Castelló, arribem i aparquem.
Una vegada més estos de Conxip s'ho han currat de veritat. Igual que feren en la cursa de la setmana passada en Carrícola, han montant un servei de cafeteria gratuïta amb cafés, coques, croissants, ensaïmades... per a tots els participants de la cursa i de la marxa. Tot un detall per part de l'organització. Arrepleguem el pitrall, en castellà dorsal (nunca te acostaràs sin saber una cosa más jejejeje). Em faig el cafenet matiner, ja que fins que no em faig el café no sóc persona, i anem al cotxe a fer els últims preparatius. Estirem, trotem un poc, i ens situem en l'eixida. Veient el perfil d'aquesta cursa s'espera que siga ràpida: 500 metres de desnivell positiu amb moltes costeres curtes, però explosives. Així que optem per situar-nos en l'eixida per la part de davant per tal d'evitar embussos en la primera pujada de canvi.
Es dona l'eixida i el primer quilòmetre transcorre a un ritme alt, comencem a apretar des de l'inici esperant que arribe la pujada i una vegada allí començar a regular les forces. Una pista ampla i plana ens conduix cap a la zona muntanyosa. El recorregut és un autèntic laberint: fortes costeres cap amunt, contínues baixades perilloses de molta pendent, revolta cap ací, revolta cap allà, zones per on es passa dos vegades... És un complex entramat de pistes i camins que acaben desorientat-me i fent-me sentir igual que un "pato marejat". El recorregut no enganya, és un vertader circuit de cros, no hi ha pujades llargues, però no pares de pujar ni de baixar per fortes pendents que destrocen li castiguen es cames.
Els quilòmetres van passant, les forces van esgotant-se però continue enganxat a un pareix de corredors que més o més porten el mateix ritme i crec que puc aguantar-lo fins el final. Pràcticament tota la cursa la faria enganxat a ells encara que mentres ells em deixen enrere en les zones planes, és en les pujades i en les baixades quan aconseguix apegar-me a ells.
A cada avituallament got d'isotònic, una tros de fruita i sense perdre temps tornar a la marxa perseguint el grup. No hi ha respir, no hi ha temps per a recuperar-se i a més a més la calor és convertix en un aliat de l'enemic. No vull despenjar-me del grup així que intente regular les poques forces que em queden i arribar a meta dignament sense arrastrar-me per terra.
Arribem al quilòmetre 15 i ens trobem amb el mur, una llarga i forta pujada de considerable desnivell, és moment de caminar i gaudir del paisatge i si les cames i el cor et deixen, recuperar un poc. Resten 6 quilòmetres i un parell de pujades. Els companys comencen a quedar-se en les pujades, jo continue tirant. En els últims quilòmetres ens creuem amb caminants, aficionats i músics que no paren de donar-nos ànims, això em dona un plus de forces per continuar tirant avant intentant desesperadament vore l'arc de meta des de la llunyania.
Finalment, enfile la pista ampla amb la qual havíem començat la cursa que em portarà a meta i després de 1:58:24 pegant voltes i més voltes per la muntanya passe per l'arc de meta destrossat, mort i acalorat però feliç i content.
L'esforç ha acabat, és moment de descansar, recuperar-se i devorar l'entrepà d'embotit que ens ha preparat l'organització.
CONCLUSIÓ
Mai he sigut un fanàtic de les classificacions, però esta vegada la curiositat és irresistible: 36 de la general i 21 de la categoria. Content, molt content, i això que han corregut màquines de la talla de David Ruiz, Olegario Alario, David Momparler i la gent del Corriol Extrem...
Una idea tinc clara: no torne a fer mai més una cursa de muntanya apretant des del principi. Massa patiment, no es gaudix de la muntanya de la mateixa manera. Així que com a bon Senillero: "una i no más".
Fotos cedides per: Juanjo Puertos, Fernando Climent, Reyes Tudó, Joan, Juli.
0 comentarios:
Publica un comentari