BUSCARDOR DE RUTES

dissabte, 5 abril de 2014

GR10 XTREM: UN SOMNI FET REALITAT

Acabats d'encetar el 2014 i arriba la primera cita de l'any. Ho fem apuntant alt, amb una ultra: la GR10 Xtrem. Alguns incrèduls anomenen a este tipus de curses, bojeries; altres més apassionats com jo les anomenen somnis. Siga com siga el cas és que el dia 11 de gener es disputava la GR10 XTREM.

Encara amb els excesos en el cos de les farterades del Nadal ens disposàrem a recórrer els 92 quilòmetres que separen Puçol de la pobleta d'Andilla seguint el recorregut del Gr-10. Fa anys acó mai se'ns haguera passat pel cap. Per entendre el per què ens van inscriure en la GR10 hem de remuntar-nos a principis d'octubre, acabàvem de fer per 5é any consecutiu la Botamarges els tres germans junts, i aquesta vegada a diferència de les altres vam acabar amb unes sensacions immillorables, sense molèsties musculars i sense notar quasi el desgast que suposa fer una cursa de 63 quilòmetres. Era moment de fer un gir de "tuerca" més, en ment teniem la anel·lada barrera dels 100 quilòmetres, que traduïts sobre el paper significava còrrer la CSP, la versió llarga del Penyagolosa. Però llançar-nos de buit als 115 quilòmetres ens semblava molt atrevit, així que el pas intermig seria la GR10 Xtrem. Aquesta seria el nostre test per a decidir-nos fer o no la CSP. 

La GR10 Xtrem suposa moltes novetats per a nosaltres que només estem acostumats a la Botamarges, aquesta vegada havíem d'afegir un terç més de cursa 92 quilòmetres i per tant afegir algunes hores més patiment, seria en semiautosuficiècia, la qual cosa implicava haver d'eixir carregats amb motxilla i afegir a les nostres esquenes al voltant de 2 quilos, però a més a més, no sabia com respondria el meu estómac a una prova d'aquesta envergadura. Per això, aquesta ultra era tot un repte per a mi, una autèntica prova de foc a la qual m'enfrontava amb molt de respecte.

Una vegada fixat el rumb, sols quedava posar-se en marxa. Començàrem a  adaptar les eixides a allò que ens esperaria al gener, férem les eixides més llargues del que estem acostumats els dissabtes i aprofitàrem els dimecres per pillar els frontal i escapar-nos al Mondúber. Les primeres eixides amb motxilla foren dures, molt dures, les cames es resentien del pes afegit, i si en pla ja em costava tirar avant, imagineu-se les pujades. La part més gratificant de preparar una ultra és que durant tots aquestos dies fins arribar el dia 11, he pogut compartir molts dies de muntanya amb gent excepcional: Pariro, Ximo, la família Crazy runer, Marc i com no els meus germans.

El divendres 10. La planificació del dia era, retirar el dorsal a l'espai Jove de Puçol i quedar-nos al briefing, en el qual es va fer un repàs a vista d'àguila del recorregut, posant especial atenció als canvis respecte a l'any anterior i als avituallaments que haurien al llarg del recorregut. Després de la xarrada era moment de dirigir-nos al poliesportiu a sopar i tirar-se a dormir, o al menys intentar-ho. Molts de vosaltres sabeu com d'important és l'alimentació en l'esport i encara més l'ultima menjada abans de la competició de tantes hores (no és el cas dels pata negra), així que fent cas als professionals de la matèria sopar amb el tradicional plat de pasta, en el meu cas acompanyat de tonyina i un poc de tomaca. Fins ahí bé, el que va vindre després no té perdó... el basc que teniem al costat no donava crèdic, jajajajaj. Acabem el plat de pasta i veiem com comencen a deixar sobre la barra fons de pollastre, llomello, hamburgueses, llonganisses, botifarres, creïlles fregides, pebres... i com un no és de pedra, la gula va poder amb mi i una volta oberta la veda allà va anar tot. Però simplement per no fer-los un lleig, clar...

Una volta tinguérem la panxa plena, anàrem a instal·lar-nos al pavelló on faríem nit. Pillàrem una colxoneta, els taps per a les orelles i ens tiràrem el sac al damunt. En cosa d'hores el pavelló s'ompliria de gent i havíem d'intentar descansar el màxim possible per al dia següent.

Ens alcem prompte, com era d'esperar en una ultra que es dona l'eixida a les 6 del matí,clar. Mentre arrepleguem el sac, la colxoneta i demés comencen a arribar els primer corredors, i el pavelló va omplint-se més i més de runners. Mentre desdejunem i fem el repàs de material obligatori al cotxe, veiem als primer crazy runner que han retirat ja el dorsal. L'ambient és fantàstic, un fum de corredors amb moltíssimes ganes de devorar quilòmetres. Són moments d'inmortalitzar el dia amb una foto de grup, foto per ací, foto per allà. I a les 6 hora local (que professional queda això de hora local, eh???) es dona l'eixida a la GR10 Xtrem. Comencem a trotar i inevitablement el cap comença a escanejar tot el cos, en busca de possibles anomalies. Tot en regla. Avant!!!

Per davant una llarga llengua de frontals ens precedix i ja en els primers moments ens quedem en la part més endarrerida de la cursa, al nostre darrere, un parell de corredors i el cotxe granera (que estrany sona en valencià). Poc a poc comencem a entrar en calor i a agafar ritme. Els primers quilòmetres són en plena nit, el paisatge és limità a allò que és capaç d'il·luminar el frontal i les perceptibles llums de fons signes de civilització. A mesura que amaneix prenen conciència de tot allò que ens envolta comencem a admirar la bellesa del paisatge, molt especialment la zona de la serra de Calderona. En la pujada del barranc es fragmenta el grup, Santi, Ximo, Carlos, Armando, i jo que anem tirant avant, i per darrere Lario, Lamberto i Oscar. 

Els quilòmetres van caiguen i al voltant del quilòmetre 30 aparèixer les primeres molèsties a l'engonal. Comence a sentir-me forçat amb el ritme que portem, i això que com aquell que diu, açó només a fet que començar. No vaig còmode i amb el ritme que portem em serà impossible acabar. He de reservar forces si vull acabar, en ment tinc l'avituallament de Serra, quilòmetre 42, mitja cursa en la saca. Allí comunicaré la decisió de deixar que la gent tire i acabar la cursa al meu ritme. 

Arribem a l'avituallament i mentre ens fem un plat de pasta Armando i jo decidim quedar-nos a esperar a Lario que ha anat retallant-nos temps i deixar que Ximo, Santi i Carlos tiren al seu ritme. 

Eixim de l'avituallament cara a munt, una mica pesats però agraïts.  Les molesties continuen ahí però pel moment no van a més i em permitixen disfrutar de la cursa. Aquesta segona part de la cursa la vaig gaudir autènticament. No hi ha res com anar al teu ritme, amb uns companys de ruta excel·lents, encapçalats per Armando. L'any passat ja la va còrrer i era un gran coneixedor del que ens quedava encara per davant, va saber aconsellar-nos a la perfecció sobre avituallaments, ritmes indumentària. 

A partir del 65 la idea era de anar d'avituallament en avituallament sense saber els quilòmetres que ens quedaven o les hores que ja portàvem les cames corrent. Per a enganyar la ment i tindre-la ocupada mirava cada dos per tres el dorsal per saber els quilòmetres que ens quedaven per a arribar al següent avituallament. Si l'avituallament del 42 era determinant, l'altre era l'avituallament del Sacañet, quilòmetre 75. Sabia que si era capaç d'arribar fins allí ja tenia en la butxaca la cursa. Després d'atravessar, prats, pasts, aiguamolls i serras debastades pel foc perseguits pels orcos, finalment arribàrem a Sacañet. 

Entrem al bar, allò pareixia un oasi, menjar i beguda per a un exèrcit, caldet calentet i amb l'aire condicionat a tota pastilla, a vore després qui es capaç de continuar corrent amb el fred de la nit. Ens preparem els frontals, ens canviem de camiseta, prenem el caldet, un café i algun que altre sandwich i continuem la marxa. Eixim del bar i al poc de temps comença a caure la nit sobre nosaltres. La nit es freda però mentre ens mantenim en moviment no arribem a gelar-nos. Els últims 10-15 quilòmetres els fem entre una boira que ens ha eixit el camí. Realment li dona un toc exòtic correr entre la boria, un plaer els primers corredors no han pogut gaudir. 

Passem per l'últim avituallament a Canals, des d'ahí fins a Andilla un calvari, per l'engonal, no arriba a ser un problema però si una molestia que a cada pujada es fa més present i que en l'ultim tram abans d'arribar a Andilla es fa més notable per la irregularitat del terreny. Al fons les llums d'Andilla. És sublim totes les sensacions i tots els pensament que et pasen per cap moments abans d'aconseguir superar un repte d'aquesta envergadura. En la memòria molta gent que al llarg de la setmana m'havia fet arribar tot tipus de d'ànim i suport.

Sincerament estic molt agraït. 






Older Posts